Una mica sorprès, bocabadat, he quedat quan he llegit, l’article, la crònica al 3 de Vuit, del corresponsal de Sant Sadurní. Amb data, 20 d’agost, en Sergi Sabaté, descriu amb claredat, la realitat del Sant Sadurní actual. Un relat, que un servidor, ja fa bastant de temps, ho va escrivint a la premsa local i comarcal.

Tant el pare Pujol (Sr. Jordi Pujol), com el seu fill (Oriol Pujol), parlen del “sot” de Catalunya. La saga dels Pujols, potser si que es pensen que ells han estat i són els millors governants. No enganyin a la gent. Ni han estat ni són els salvadors de Catalunya. Sembla que encara no s’hagin tret del cap, que varem tenir 23 anys de pujolisme, i que ara, des de l’any 2003 al 2010, hi ha, hi ha hagut un tripartit d’esquerres. Toquin de peus a terra, i baixin del limb.

La polèmica dels top-manta és més complexa del que alguns intenten fer creure. No és una qüestió de blanc o negre. Hi ha molts interessos en joc i no tots apunten cap a una mateixa direcció. L’any passat la policia local del Vendrell va utilitzar tots els mètodes possibles per acabar amb els top-manta i, un estiu més, comprovem que no s’ha eradicat. Per tant, és evident que s’havia d’actuar. Però d’aquí a dispensar-los un tractament de plena legalitat hi ha un abisme.

La publicitat és un element clau per poder donar viabilitat als mitjans de comunicació. Sense publicitat difícilment cap mitjà podria sobreviure, a més que en cas d’aconseguir-ho, el seu nivell periodístic seria encara pitjor que l’actual. Per tant l’existència de publicitat és bàsica per garantir un producte decent. I això va tant per els mitjans públics com privats.

Quan tot convida a estirar-se a la sorra de la platja o a gaudir de la fresca en les innombrables terrasses que envaeixen els carrers i places de pobles i viles, aquest estiu hi ha tot de gent neguitosa i que de manera frenètica estan movent-se.