La publicitat és un element clau per poder donar viabilitat als mitjans de comunicació. Sense publicitat difícilment cap mitjà podria sobreviure, a més que en cas d’aconseguir-ho, el seu nivell periodístic seria encara pitjor que l’actual. Per tant l’existència de publicitat és bàsica per garantir un producte decent. I això va tant per els mitjans públics com privats.

Dissabte Barcelona va omplir-se de banderes i proclames. La manifestació que tanta polèmica estèril havia generat entorn del lema va resultar ser la més massiva de la història. La por de que per culpa de l’actuació ridícula de certs líders durant la setmana prèvia, pogués restar gent a la marxa va quedar desactivada, i una riuada immensa de gent va ocupar el centre de la capital com mai abans havia succeït.

Tot va començar amb uns mails intercanviats desprès de certa dosi d’optimisme post partit. Havíem guanyat, estàvem a semifinals i tot semblava indicar que posaríem el llaç d’or a dos anys de somni arribant a la finalíssima. L’intercanvi de mails però no es va quedar aquí. Va anar a més. I tan si va anar a més! Tan va anar que en pocs dies ja teníem els bitllets per volar cap a Madrid i hostal on passar les nits. Total, quatre dies per Madrid.

Aquestes hores són segurament les últimes en què el Labour estarà al número 10 de Downing Street. Desprès de 13 anys al govern, les enquestes diuen que un nou temps està arribant. Quin? Ningú ho sap, però, aquest temps serà nou.

Nascuda a Monforte de Lemos l’any 1950, María Emilia Casas va estudiar dret on és experta en dret del treball, especialitat d’on és catedràtica. Casas és mare de quatre fills, i ha estat lligada sempre entorn a la docència, una docència que va abandonar l’any 1998 quan un acord entre PP i PSOE per renovar el Tribunal Constitucional la va portar, a proposta dels socialistes, a ser la persona més jove que entrava a tan “respectada” institució. Des del 2004 és Presidenta del Tribunal Constitucional.