|
Pere Sàbat Lluverol
|
|
dimarts, 9 de març de 2010 10:33 |
|
Toros sí; Toros no. Aquesta ha estat la qüestió que ha centrat l’actuació del Parlament en aquesta última setmana amb l’inici de les compareixences dels experts que han anat des de científics reconeguts mundialment fins a toreros mediàtics i dissidents.
No deixa de ser divertit que els arguments que s’han anat donant, en termes generals, tenen molt a veure amb els que es donen en relació a la independència de Catalunya. Els que defensen la no prohibició de les “corridas” fan ús de l’argument de què és un element d’unió entre “la comunitat autònoma” de Catalunya amb “la resta” d’Espanya. Per tant, s’exclamen de com és possible de què una part negui el què és normal i ben acceptat per “el tot”. En resum, que no entenen de com es pot prohibir “la fiesta nacional”. En canvi els que estan a favor de la prohibició defensen que Catalunya sigui una terra lliure de “corridas” de toros a partir d’arguments humanitaris, de moral i de sentit comú.
Sincerament costa d’entendre com en ple segle XXI es pot defensar un espectacle tant sanguinari com és el de les “corridas” de toros. Diuen que prohibir les “corridas” limita la llibertat dels que els agraden els toros, sí és clar. Com també es limita la llibertat als que fan un delicte. En una societat on a uns pares se’ls pot denunciar per fer una “cleca” al fill de torn, no té massa sentit que es permetin aquests espectacles més propis de la Roma dels esclaus i dels Coliseus que no de la Catalunya del segle XXI.
Els diputats del legislatiu català hauran de decidir si es continuen permetent aquestes festes de matar o si per contra s’avança cap a un país normal i respectable. I dic festes de matar perquè en cap cas els correbous de les Terres de l’Ebre es poden comparar amb les matances de José Tomás, Joselin i companyia. Als correbous no es mata a cap animal.
Fa uns dies un amic em va comentar que un dirigent del PSC-PSOE parlant sobre la qüestió dels toros s’alegrava de què el seu partit hagi donat llibertat de vot als diputats, el meu amic li va respondre que ell per sort formava part d’un partit on les coses estaven molt més clares i on ningú votaria a favor de les matances. Contra això el socialista va haver de callar.
Diuen que les antigues civilitzacions de l’Amèrica Llatina tenien un joc semblant al futbol però que qui perdia, en comptes de no guanyar els tres punts actuals hi perdia la vida. No crec que ningú pretengués defensar aquesta “festa” per més tradició que fos. Sempre però hi haurà qui ho voldrà declarar d’interès cultural.
|
Opinió 
